Inicis de l’Agrupació Cultural i Esportiva del Cos de Bombers de Barcelona
Inicis de l’Agrupació Cultural i Esportiva del Cos de Bombers de Barcelona ¡ALARMA! nº 244, 1977, Joan Almendàriz Mestres Resumit i comentat per Anselm Andrés i Gasol El nostre inquiet i dinàmic President (1) ens ha demanat que recuperéssim dades de l’inici de la nostra Agrupació. Als arxius hi hem trobat una carpeta ja històrica, pel temps transcorregut, amb papers acuradament conservats, principalment actes en les que s’hi anotaven totes les activitats que es feien, que augmentarien en el futur i donarien relleu al nostre estimat Cos de Bombers. També ens n’han donat testimoni els companys Manuel Llatse, Manuel Ardanuy, Albert Saumell, Esteve Pujol i Fausto Molina, dignes pioners dels seus inicis. L’any 1945, un grup de joves acabats d’ingressar, de caràcter inquiet i cor alegre, van unir una colla d’amics en la que van denominar “Penya Burinot”, per animar una sèrie d’activitats adients en les estones d’oci. L’horari de guàrdia en aquell temps era de 24 hores de treball i 24 de descans (2). Els serveis no eren tan nombrosos com ara, i per això deixaven temps per dedicar-lo a alguna distracció no normativa. Tot va començar en broma. Com a lloc adient per les expansions artístiques es va trobar la “plaça del Cucut” (3), i es va trucar un aparell de ràdio vell per tal que servís d’amplificador. Uns cantaven sarsuela, altres declamaven poesies i no van faltar els humoristes i els imitadors. Van sorgir pseudomúsics que amb guitarres, violins, harmòniques o trompetes harmonitzaven sorollosament les llargues i pesades nits de guàrdia. Va representar-s’hi més d’una funció humorística, instal·lant-s’hi focus per a una millor ambientació. Poden enorgullir-se d’haver estat l’embrió, en aquell racó, del que després seria el popular Festival anual de Bombers (4). Com s’enyoren ara aquelles vetllades! Sana i sincera manera de donar curs a una inquietud derivada i normativa a la vegada de la nostra vocacional professió. Sembla ahir… i han passat trenta anys! (5). Matisant les circumstàncies i problemes del “part”, pot dir-se que la cria i formació del nou nat va començar així. Sense saber-ne, la il·lusió de molts va crear una base sòlida, que va infondre ànims i desig de continuïtat. És clar que també va haver-hi detractors, ja que no sempre plou al gust de tots, però la majoria va imposar-se, contribuint moral i materialment a enfortir el nostre estat d’optimisme. En marxa vers una meta imaginària, sorgeixen actes culturals i esportius. Els membres de la junta, encapçalada pel president Manuel Llatse, amb inquiets col·laboradors, no paren de proposar iniciatives. Es fan partits de futbol entre veterans i nouvinguts, així com campionats de pilota a ma, escacs i domino. En nom de Bombers es pren part en carreres ciclistes d’afeccionats i en la tan coneguda cursa a peu “Jean Bouin”. (1) Julio Ferré Bel, Aparellador i Cap de Zona del Cos de Bombers, President durant anys de l’Agrupació Cultural i Esportiva, promotor i Secretari general de la Federación Española de Bomberos, que les autoritats franquistes van veure inicialment com un sindicat de Bombers però que l’any 19nn va ser aprovada com a Asociación Española de Lucha contra el Fuego (ASELF), de la que fou Vicepresident. L’entitat va significar aleshores una alenada d’aire fresc que va il·lusionar molts bombers de tot Espanya i que, arribada la democràcia, s’esmorteí i va passar poc a poc a la categoria d’utopia, encara que molts creiem que va valer la pena d’intentar-la. (2) Rellevant a la una del migdia, amb només una festa cada deu dies. (3) L’espai central d’un departament d’armaris aïllat, al pis del Parc Central, al xamfrà Provença/Casanova. (4) El nostre Festival anual va celebrar-se per primera vegada com a tal, l’agost del 1951, al pati del Parc Central (ara Eixample). (5) Ara seixanta. Vist l’increment d’activitats de la “Penya Burinot” i donat que comptava amb la confiança de la prefectura, es proposa i acorda el 4 d’abril del 1947 la seva transformació en Agrupació Cultural i Esportiva del Cos de Bombers de Barcelona. El 27 de març del mateix 1947 s’havia composat el primer periòdic mural. Diversos companys, amb els seus reportatges, redaccions, dibuixos i acudits, expressen en uns folis les seves inquietuds com a escriptors, dibuixants o humoristes, que fixen en un tauler de suro situat a la sala d’útils (6). L’èxit i l’interès per col·laborar que va despertar en molts companys va suggerir, en una reunió, una finalitat ambiciosa: la creació de la revista ¡ALARMA! (7) denominació que ja tenia el periòdic mural. Única en el seu tema en l’àmbit nacional, va treure el primer número el setembre de 1949, amb mida DIN-A5 i paper ordinari inicialment, que va millorar després la seva qualitat, arribant a mida DIN-A4 i bon paper a partir del gener de 1955 (8). El primer Festival de Bombers amb assistència de públic va fer-se el juliol del mateix any 1947, i en el programa imprès s’hi podia veure ja la col·laboració desinteressada d’actors professionals de l’espectacle. Per donar més relleu a la festa, va obrir-se a la biblioteca una exposició de treballs artístics, pintures i artesanies, fets per personal del Cos. Noves idees bullien en els caps joves dels nostres companys, entre les quals el grup artístic, que tan bé dirigien Ardanuy i Llatse, va oferir la seva col·laboració al quadre escènic de la cooperativa “La Amistad Martinense”, a les ordres del professor de música Sr. Secanell, que feia vetllades amb recitals de cant i obres de teatre al seu local social, i també, alguns diumenges, a centres hospitalaris, on els malalts agraïen entusiasmats els moments de lleure que els oferien. La visió dels malalts, necessitats d’afecte, amb pocs mitjans materials i amb confiança en no sentir-se deixats de la ma de Déu, va tocar la fibra sentimental dels nostres companys, que aquell prolífic any 1947 van posar en marxa la Campanya de Reis. Des d’aleshores, la visita dels Bombers als hospitals el dia de Reis va fer-se permanent, primer als hospitals municipals (del Mar i de l’Esperança) i al Cottolengo del Padre Alegre i després també en d’altres, demanant per aconseguir-ho la col·laboració dels nostres conciutadans, que mai ens ha faltat. Són centenes i centenes els nens malalts d’aleshores que coneixen la generositat i dedicació dels Mags d’aquesta Agrupació, i aquesta és sens dubte la millor herència que ens deixaren els nostres antecessors. A principis dels anys 50, amb l’entrada de dues promocions nombroses de bombers joves, va introduir-se al nostre parc central el volleibol, un esport aleshores nou a Espanya, molt adequat a les mides del pati del parc Central i a les nostres circumstàncies, ja que les regles eren senzilles i cada equip tenia pocs jugadors. Va ser el company Bosch qui ens va obsequiar amb la primera xarxa i ens va ensinistrar en la reglamentació, bastant diferent de l’actual. L’èxit va ser immediat. I qui volia jugar havia d’esperar que acabessin els que estaven jugant. (6) I més endavant a la biblioteca, on ara hi ha nn (7) Que ja havia adoptat aquest nom al periòdic mural, amb portades d’Ardanuy i de Benítez (8) Amb moltes variacions d’orientació, segons qui la dirigia, va publicar-se fins el nn i la darrera va ser el nº 296, del primer trimestre de 1981.
|